Ha arribat el moment de deixar enrere de manera definitiva el paradigma del civisme i d'inserir l'espai públic urbà en el marc del dret a la ciutat. En tant que model de viure i compartir la ciutat, el civisme ha estat construït sobre una noció implícita de ciutadà normal, excloent-ne -i fins i tot criminalitzant- tots els col·lectius que rauen fora d'aquesta suposada normalitat. El dret a la ciutat, front això, és el dret a no ser-ne expulsats per un sagrat dret a la propietat; és el dret a habitar-la front el dret a posseir-la; és el dret a construir l'espai públic i redissenyar-lo per donar resposta a les necessitats, els desitjos i els plaers dels seus habitants, particularment aquells i aquelles que pateixen més l'exclusió i les desigualtats socials.
