A Als llacs, Silvie Rothkovic segueix aconseguint aquella proximitat, incòmoda però plaent, entre dolor i bellesa, que configura labisme que encén a través del glaç i que il·lumina des duna foscor que la converteix, amb Antònia Vicens, en la veritable diferència de la poesia catalana contemporània, aportant, com passa amb la Vicens, no només una manera personal, singular, quasi estrangera de dir, sinó una forma diferent, duna sensibilitat estranya i sorprenent, de mirar el món i la condició humana.
